Dia 3. DEU COSES

Escriure té molt a veure amb aprendre a estar present. 

Segons Natalie Goldberg, els escriptors viuen dues vegades: la primera, la situació real, i la segona, el registre escrit d'aquesta situació. Escriure és reviure un moment, i per a això no cal tenir bona memòria, sino estar molt atent a la realitat. No és fàcil ser conscient de cada moment, però l'atenció és una cosa que s'entrena. L'escriptura és una eina excel·lent per treballar l'atenció. 

Observaré el meu entorn uns minuts, i prendré nota de deu coses que abans no havia percebut, o en les quals no m'hi havia fixat amb prou atenció. A veure què en surt de tot plegat. 

La muntanya de coses que hi ha sota l'escriptori gran. Són coses que no vull llençar, pel motiu que sigui, però no tenen lloc on estar i, de moment, viuen sota l'escriptori, esperant trobar el seu espai. Deixen un forat, just perquè hi càpiga la cadira. 

La goma elàstica vermella i negra que penja del respatller de la cadira. La vaig deixar aquí per veure-la i utilitzar-la de tant en tant, per augmentar la flexibilitat de les cames i els malucs, per mirar de ser millor ballarina, tot i que, en el meu cas, no cal gaire res per ser millor del que sóc. 

Els dos coixins que hi ha sobre la cadira de fusta. Sí, la mateixa on hi ha la goma. Estan lligats amb dos nusos. Un està recte, i l'altre va una mica de gairell. No és la ubicació ideal per als coixins, però els va fer la meva mare, i em sap greu tenir-los arraconats en un armari. La cadira no és gaire més còmoda amb els coixins, però si més no, dónen un toc de color a l'habitació. 

Les dues boles del món que hi ha al capdamunt del prestatge. Una de blava, més petita, i una de color terrós, una mica més voluminosa. Les he penjat a plataformes de venda de segona mà algunes vegades. No em molesten, però tampoc les utilitzo per res, així que tant me fa si hi són o no. Estan col·locades exactament en el mateix angle, tot i estar en lleixes diferents. Potser sí que sóc una mica maniàtica ...

La rentadora. És al pis de sobre, però sembla que la tingui aquí mateix, al costat. Se senten cops cada vegada que centrifuga. Un soroll sord i repetitiu. Sembla que està demanant la retirada, però aguantarem una mica més, a veure si resisteix ... 

El cremador de cera aromàtica. M'agrada l'ambient perfumat que deixa cada cop que el poso en funcionament. La cera passa d'estar sòlida, compacta, a anar-se fonent mica en mica, passant a un estat semilíquid per, al final, acabar convertint-se en un petit bassal olorós. Resulta hipnòtic veure com va canviant la textura del contingut del platet de color beix.

Els cables que miro d'amagar, però que resulta missió impossible fer-los invisibles. N'hi ha de blancs i de negres. El del cremador, el del ratolí, el de l'ordinador, el del llum de sobretaula ... És un caos amb un cert ordre, però caos al cap i a la fi. No m'agraden els cables ...

El soroll que fa l'ordinador. És un soroll continu, inapreciable en circumstàncies normals. Quan et concentres en el que t'envolta, no pots deixar de sentir-lo. No sabria dir si em relaxa o si em posa nerviosa. El sento i prou? No. No m'agrada. Em despista. El puc aturar d'alguna manera? Aix ... 

La llum càlida que es cola per la finestra. És la llum d'un sol que ja va de baixada. Rebota al vidre de l'edifici de l'altra banda del carrer i entra per la finestra. Fa que l'habitació resulti acollidora. M'agrada. Prefereixo aprofitar al màxim la llum natural que anar encenent bombetes. 

El grinyol que fa la cadira cada cop que em moc una mica. És còmoda, però de tant en tant fa soroll i em desconcentra. Per què és tan difícil mantenir la concentració? És una cadira que llençaven, i que jo vaig aprofitar. Li vaig fer una funda nova, amb uns texans vells, i va quedar la mar de bé. Ara tinc el dubte de si se'n volien desfer per aquest soroll tan molest ... 

...

M'assec en una cadira que algú llençava. No, no la vaig recollir de les escombraries. La llençaven, me la van oferir i vaig dir que sí. La vaig tapissar amb uns texans vells i me la vaig quedar. És la que utilitzo per treballar a l'escriptori petit. És una cadira molt còmoda, però grinyola amb un soroll que, de tant en tant, quan necessito concentració, se'm fa força molest. 

Sobre l'escriptori no hi cap gaire cosa més que l'ordinador. I, mira que m'hi esforço, però per més que ho intento, no hi ha manera. Sempre hi ha un cable per alguna banda. Quan no és el del ratolí, és el de l'ordinador, o el del llum de sobretaula, o el del cremador de cera aromàtica, que m'encanta encendre per ambientar una mica l'espai de treball. Mirar com es va escalfant la cera sobre el platet de ceràmica i com va canviant-ne la textura resulta hipnòtic i em relaxa. 

L'ordinador ja té els seus anyets. I, com la cadira, també fa soroll. És un so continu, inapreciable en circumstàncies normals, però que no deixes de sentir quan mires de concentrar-te. Definitivament, prefereixo escriure a mà. És més lent, però evito els sorolls indesitjats i l'embolic de cables per tot arreu. No em sento a gust quan el que m'envolta s'acosta al caos.

Per la finestra es cola la llum càlida de la tarda. Rebota en un vidre de les balconeres de l'edifici del davant, com en un mirall, i entra a l'habitació. M'agrada la sensació acollidora d'aquesta llum de baixa intensitat. La prefereixo mil vegades a la llum artificial.

A través del sostre sento com centrifuga la rentadora. És al pis de sobre, però em sembla tenir-la aquí mateix, enganxada a les orelles. Cada cop que és a punt d'acabar el cicle de rentat produeix un soroll sord i repetitiu. Diria que ja està demanant la retirada, i qualsevol dia dirà prou. Mentre resisteixi, però, seguiré aguantant el soroll. De fet, tampoc dura tanta estona …

Darrere meu, sobre l'escriptori gran, hi ha una prestatgeria plena de llibres, que arriba gairebé al sostre. I sota l'escriptori, una muntanya de coses que esperen trobar el seu lloc definitiu i que deixa l'espai just perquè hi càpiga una altra cadira.

Dos coixins, que va cosir la meva mare, i que em sabria greu tenir arraconats en un armari, cobreixen la fusta de la cadira. No la fan més còmoda, però donen un toc de color a l'habitació. Estan lligats amb dos nusos: un està recte i l'altre va una mica de gairell.

Sobre el respatller hi penja una goma ampla, vermella i negra. La vaig deixar aquí per veure-la i utilitzar-la de tant en tant. He de mirar de ser millor ballarina, i augmentar la flexibilitat de cames i malucs, tot i que, en el meu cas, no cal gaire res per ser millor del que sóc. I la goma, si més no, m'ho recorda.

Sobre el prestatge de l'escriptori gran, gairebé tocant el sostre, dues boles del món. Una de blava, més petita, i una de color terrós, més voluminosa. No sé què fer-ne, tampoc. De tant en tant les penjo en plataformes de venda de segona mà, però ningú em pregunta ni per què hi són. No em molesten, i tampoc les faig servir per res, així que tant me fa si les tinc o no les tinc. Ara que m'hi fixo bé, estan col·locades en el mateix angle, tot i estar en lleixes diferents. Potser sí que sóc una mica maniàtica …