No. No t'explicaré, fil per randa, tot el que he viscut des que vaig néixer.
L'escriptura et permet crear móns imaginaris i, de vegades, allò que inventes és més seductor que la realitat. Escriure pot ser terapèutic, en el sentit de tornar a moments importants i veure'ls des d'una perspectiva nova, o pot ser, senzillament, deixar-se endur per la imaginació, sense traves i sense frens.
Escriuré el que em sembli, i mai sabràs si és veritat o no.
Aquest serà un fragment de la meva autobiografia que pot haver estat cert, o ser un complet invent. O una mica de cada ...
El món és una autèntica merda. Acabo de fer els tretze. Tinc les hormones revolucionades, com un còctel Molotov en l'instant previ a l'explosió, i l'unica cosa que em ve de gust és anar contracorrent.
A casa, un pare i una mare absents, tot i que per motius ben diferents, em provoquen la sensació d'estar fora de control. Em sento adulta i em crec amb dret d'experimentar, tot i que la sensació no és la de fer provatures, sino la d'estar en possessió de la veritat absoluta.
Tot just he començat a viure, com aquell qui diu, i ja em sento en disposició de donar lliçons als adults. Quin poc coneixement! Vist en perspectiva, es podria dir que és un moment gairebé ridícul.
Fa tres setmanes em van oferir la primera cigarreta. No em va agradar gens, però em feia semblar una persona interessant i madura, així que de seguida m'hi vaig habituar. Ser del grup de les "dolentes" de la classe em donava un estatus de proscrita que em provocava un plaer fins aleshores desconegut.
Si t'empasses el fum serà millor, em van dir. I com ho he de fer?, vaig preguntar jo. Com quan empasses saliva. Quan tens el fum dins la boca, te l'empasses i ja. Quin mal consell ... No servia de res. Ben aviat, provant i equivocant-me, vaig aprendre que el fum s'empassava respirant fondo, i que feia mal i era desagradable al principi, però que quedava molt de rebel anar amb la cigarreta penjant dels llavis, i haver de fumar d'amagatotis, com si que t'enxampessin fos la cosa més excitant del món.
Ens trobem en una casa en obres, just al costat de l'escola. Quan sortim de classe, ens amaguem als escalons a mig construir i xuclem amb desfici, com si el fum que ens empassem fos l'última cosa que ens ofereix la vida. Hem d'evitar que els més petits ens vegin, o que els pares que acompanyen els fills a l'escola ens descobreixin.
Tretze anys i poc, i ja han aconseguit ficar-me al cap que, perquè algú em consideri una persona interessant, he de fer coses que no voldria. I fumar no m'agrada gens. De fet, m'agrada tan poc que només fumaré fins els vint-i-dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada